Igual com a l’amor, en una hora més viva,
s’acosten els desigs, somriuen i se’n van,
deixant només la llum d’un somriure que arriba,
els rostres en els somnis s’esvaeixen, cantant.
Fosc entre dues llums, un silenci separa
els meus sentits que dormen del sentit del seu joc.
Ells parlen una llengua misteriosa i clara;
quan jo els parlo, somriuen, de no entendre’m tampoc.
Oh rostres, ¿què ens uneix, a través la tenebra?
El meu cor ve a vosaltres, àgil i com amb febre,
i mai no us veu els ulls ni us pot comprendre els mots.
Hostes alats, llanternes de la meva alegria!
¿Per què no sou mai tants com el meu cor voldria,
si quan en veniu molts no tinc cor per a tots?
16 desembre 1938
Màrius Torres i Perenya (Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, 1942)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada