I aleshores nosaltres

pobres cadells esporuguits

que estimàvem l’estiu

que creixíem al pati de la nit

i nedàvem en l’abundància del no-res

vam descobrir

que ens havíem fet grans

que aquell era un espai ja destruït

i no gosàvem dir: em moro de tristor

o tinc set

enduts pel vent

vam descobrir

que ja podíem viure sols

vam descobrir l’antiga por de la foscor

arribats en terra de ningú

nosaltres

que estimàvem l’estiu.

Josefa Contijoch i Pratdesaba (Manlleu, 1940)