Envaireu aquest recer vivent

que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà ja l’aigua nodridora
ni els verds amagatalls l’ocell del Nord?
Àlics rosats, amics coll-verds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.

Però, quan haurà mort l’últim ocell,
lassat del vol, a frec d’aigua alterada,
quan escates d’argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l’home-botxí comença l’agonia.

Maria Àngels Anglada i d’Abadal (Vic, 1930 – Figueres, 1999)