És el fred de la nit, per a mi,

com un foc que a la sang és més roig

i tan viu, que em fa ple d’un tal goig,

que per més que jo vull, no sé dir.

La flor dorm quan la llum ja no hi és,

mes jo tinc flors a mils dins del cor

i sóc ric de tants verds, blaus i or,

de tants poms, que ja no en puc dur més.

Fins les aus del cel gran hi fan niu,

i llur cant més i més es fa dolç

per fer lloc al tic-tac del meu pols

que és més fort nit i jorn i més viu.

 No hi ha nit per a mi; tinc la clau

que fa meu tot un món ple de sol

amb un mar que sols jo, pol a pol,

veig amb goig des del pont de ma nau.

De la nau que no sé cap on va,

ni quin nom és del port on em duu,

ni si el vent és més dolç o més dur,

ni si el rem és prou ferm a la mà. 

Jo sols sé que prop teu tot és bell,

com un prat amb el rou fresc del maig,

com un doll de la font, com el raig

de la mel fet de fils com d’or vell. 

Tot és net, pur i bla, com el llit

del nounat que no sap res del món.

Tot és clar com la llum del teu front;

tot és dolç com el bleix del teu pit. 

Els meus ulls, plens de tu, són un cel

on no hi ha res de lleig ni de trist,

com si fos que cap dol mai no han vist

i que el mal fos ben mort fins la rel. 

Quan tu rius, tens al blanc de les dents

tot el cast glop de llum de les neus

que ve dret com un dard als ulls meus

i em diu tot el que vols i el que sents.

Quan tu rius, tot ho veig, tot ho sé,

tinc tot l’or de la ment dins la mà;

per a mi tot és cert, tot és clar,

i si vull un nou món, el puc fer! 

Ni un sol jorn, ni un sol mes, ni un sol any

val per mi, si no et tinc a prop meu;

mes, amb tu, tot el temps es fa lleu,

tot és goig, tot és joc, tot és guany;

que jo tinc, per gran sort, un bon dau

que és tot «sis», tal com tu me l’has dat.

Crec que al món sols per tu jo sóc nat

i sols tu del meu cor tens la clau. 

Ve de tu, al meu cor que té fam,

un doll ric que ja no en pot ser més:

el dolç pa i el dolç vi del teu bes

que sap fer de dos focs un sol flam. 

Els meus ulls i el meu pit no se’n van

ja mai més del dolç jou del teu braç;

tu i jo, cor a cor, fem el pas,

i les veus fan el so d’un sol cant. 

Quan són junts el teu pit i el meu pit

res no pot ser més bell dalt del cel.

Ja no hi ha por ni mal, plor ni fel:

sols el goig de ser dos, fit a fit! 

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913)