Seràs el viatger d’un tren cansat

que torna a casa esmicolant sentències

d’algun país de fred de centre Europa.

Sí, et vesteixen els indrets llunyans.

L’idioma incomprensible d’unes veus

et fa records eslaus al fons dels anys

i mires de tornar-te com vas ser

abans de posar els peus als aeroports,

per tal de saber dir els noms de sempre

per tal de no oblidar com estimaves.

T’espero amb dignitat. Hi tinc un art

après a cops de porta i de telèfon,

vitaminat d’alguna lletra escassa

que acompanyava el goig de les postals. 

He despullat les guies més turístiques

i a penes si et trobava en un cafè

llegint l’Zweig o Kafka o potser Freud.

Ara, els rètols de l’andana criden

la ironia estrafeta d’un retard

mentre les venes dicten el trajecte:

la sang a punt per fer bullir la vida

que ja coneix què és tindre’t a la vora,

que sap que véns pel ferro de les vies.

      Meritxell Nus i Gallart (Estac –el Pallars Sobirà–, 1985)