(a Màrius Torres)
Et pensaré molt lluny, germà de mort,
perquè pel tornaveu del teu silenci
se m’emplenin els versos d’enyorança;
et pensaré molt lluny per no oblidar-te,
per créixer a la teva ombra i compartir-te
secretament amb aquell jo tendríssim
que es perfà, consirós, en les paraules
i, vell i tot, encara estimo amb fúria.
Ara que el teu record és com un àmbit
remotíssim de llum meravellada,
et pensaré molt lluny perquè em pervingui
la teva serenor. Tardes i tardes
de quietud, m’apropen a aquell càlid
reducte de claror que tu sabies
mestrejar com ningú, i et faig partícip
de somnis i projectes i esperances.
Germà de mort, la lúcida tristesa
que brillava als teus ulls, ara reposa
feixugament als meus. Tot se m’allunya
i el present és fugaç com un miratge.
Només la teva veu i el teu misteri
són certs en mi, potser perquè em batega
més lentament que mai la sang, i em sento,
germà de mort, tan cansadament pròxim
a tu, que tot el cos se’m transfigura.
Miquel Martí i Pol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada